Passàrem per tiranies, per traïcions. Víctimes del verticalisme, se’ns varen imposar jerarquies, vàrem estar al capdavall de l’estructura piramidal. Vàrem ser uns sense-sostre, sotmesos a l’oligarquia del moment. Vàrem sucumbir als crits autoritaris dels patrons, ens van tractar com a robots automatitzats molts segles abans del descobriment del corrent elèctric. Vàrem ser obligats a patir, ens varen dissenyar una funció i érem destinats a aquella. Rebutjats, marginats, menyspreats però necessitats.
Esclavitzats, vàrem aconseguir prendre timó i hissar les veles i vergonyosament, començàrem a obrir via en un mar de revoltes i de negres tempestes. Formàvem part d’un estrat dicotòmic social, dit molt a la lleugera. Rics i pobres. Nobles, burgesos i obrers. I molts no en teníem ni fava, perquè vivíem en una quotidianitat alienadora, la potent arma del sistema que s’estava generant.
I seguidament varem construir l’època de l’associacionisme, i fóra l’etapa de la cerca d’uns ideals que perviurien fins a l’actualitat. I ens organitzàrem i lluitàrem. Però a moltxs de nosaltrxs, la suor ens encegà els ulls i d’ençà fins ara no tothom ha provat d’obrir-los. La suor fruit dels nostres esforços, producte d’allò que sostenia una societat cada cop més decadent.
Més tard, qui veié la realitat, cridà i destrossà els timpans d’ignorants poderosos i governadors satisfets amb la seva posició regalada. Ens varen colpejar, ens varen reduir i ens varen fer callar. Ens havien orientat la vida, ens havien manipulat el camí, ens havien emmotllat en un carril que prenia la direcció dels interessos de les elits econòmiques del moment, però la coherència amb la raó i la cerca constant en un mateix varen aflorar en unes idees amb el fonament que mancava a la política del moment, a la política de sempre, del manar i callar.
D’altra banda, qui es mantingué en la penombra de les xemeneies de les mines degustà el silenci i s’omplí el cap de conformismes infundats.
I ara, en massa, seguint a la bèstia i sense cap sentit. El capital ja no és cosa exclusiva de rics. Ara molta gent vol enfilar-se a la balconada de la borsa i escalar posicions socials. Perquè és el que hem de fer: trepitjar a l’altre per arribar més lluny.
Marcats pel ritme de la feina i guiats pels diners que ingressem. Totalment fora de combat, dedicats al treball, però igualment simplificats a animals domesticats sense raó.
