Recapitular

Qui pogués visualitzar les meves entranyes i receptar-me un pla de rescat, una cuirassa pel cor i unes tenalles per fixar els calaixos de la memòria, que estan massa plens i surten de guia, que grinyolen a la recerca d'un lubricant per encaixar i refermar-se.

El desgast és evident, palpable. Les friccions són constants, les forces decauen i les ganes amainen. Ja no som res, ara som tot enderrocs. Però mentiria si afirmés que ja no es reprodueixen lluites cos a cos, tràgiques batalles quotidianes, entre sístole i diàstole.

Em maltracta el teu tacte.
Em confonen els fonemes que de vegades ens dediquem.
Em mossega aquella tendresa del passat.
Em fragmenta en petits còdols que desfem cites a desgana.

Jo he d'assumir, tu has d'entendre. I no ens esforcem.

Ens esforcem en atenuar el lligam, perdem el nord quan es tracta de destrossar-nos, ens capfiquem en oblidar; en oblidar-nos.

Adopto textos antics que fan referència a desitjos que ara queden lluny o fan nosa. Adopto i adapto. Però el teu amoristad* és màgia sense precedents, i perdo el sentit. Tant i de tal manera que oblido el mal que em fas.

Expressada i viscuda a etapes fitades, a tempos més que accelerats, en un temps que no ens ha deixat ser, o no hem volgut ser, fruit de la confusió o de la confessió.

Fer i deixar fer.
Quants entrebancs més ha de tenir la nostra relació?


(En realitat, ara mateix t'enviava a la merda. Com et passes, i com peses.)



*No sabia en quin gènere presentar el neologisme. Bé, per part meva no ho dubtava.

Estèrils, egoïstes, alienats, indiferents

La gent no té cor, no té sentiments; no té amor. Tot el que tenen és estèril, és en va, no té essència, només és matèria invisible, insípida, incolora, giravoltant l'atmosfera. La gravetat els fa seus i ni se n'adonen. Ni se n'assabenten que la pròpia naturalesa els empresona de per vida. Ni tenen la més remota idea, el més íntim pensament que d'un cop de vent poden elevar-se i aèriament desplegar-se per dins. Deixar anar el pensament, aprofundir sobre els seus orígens, conèixer-se, donar-se a conèixer o donar-se de la mà d'una noia que plora asseguda en un banc. La gent no té vida; no saben ni el que és. Té egoïsme i indiferència. Egoïsme alienant.

Reflexions sobre la Independència

M'agradaria fer una reflexió referent a totes aquestes que us mostreu tan apàtrides, antinacionalistes o insubmisses culturalment.

Quan el català es troba penjant d'un fil per la legislació espanyola, com reaccioneu? Quan al País Valencià prohibeixen l'emissió de TV3 i Maó passa a ser Mahón? Quan l'espoli fiscal és evident, com us sentiu? Quan formem part d'un Estat que engendra un odi envers el

 nord-est de la península, què en penseu? Quan la cultura que s'ha arrelat a aquesta terra ha sobreviscut recentment a una Dictadura feixista, a una persecució durant segles, a un menyspreu pel centralisme existent, i ha reflotat clandestinament des de la penombra. Què n'opineu?
Realment teniu tant poc a veure amb tot això? Quan un nacionalisme unitari, com és l'espanyol, tracta d'ignorar el desig de pobles d'autogestionar-se i autoorganitzar-se, ens hem de mostrar d'esquenes a una lluita per la pròpia llibertat de decisió? No podem pensar que el canvi social arribarà abans de la mà d'un territori petit que no del govern d'un Estat presó de pobles?

No parlo de 'Tot per la Pàtria', parlo de canvi social, de justícia, d'autogestió, d'autodeterminació, de cultura de base, de lluita popular i d'ofegar Estats que orgànicament són de per sí opressors, homogenis, centralistes i que perllonguen l'existència de classes socials. No crec que la independència hagi de ser només de l'Estat espanyol. També és independència parlar de ser insubmissos als mercats financers, a la Merkel i a tota la pantomima que ens sotmet al jou dels diners.

Parla qui fa anys havia arrencat algun cartell de "independència i socialisme", per trobar-ho massa tòpic i un poc soviètic. Però si alguna cosa considero que és necessària és la reflexió, i la reflexió a temps.

Salut i bona Diada a totes! Visca la Terra i mori l'Estat.