AUTOCRÍTICA

Insegura de mi mateixa. Aquesta absència d'autoconfiança és bàsica per reafirmar-se en allò que es creu, i jo sóc molt incerta del que penso i sento. Sempre ho he sigut, però suposo que es manifesta més ara, just quan necessito saber quina mena d'explosiu tinc al cap. Preguntes que només puc respondre'm jo, teòricament, se'm plantegen totalment abruptes i em produeixen atzucacs constantment. A això s'hi ha de sumar la meva poca capacitat de síntesi i la simultània sensibilitat en la gravació mental de films de guió absolutament anàrquic, regides únicament pel seu propi peu i la seva interacció amb el meu parè. Tampoc deixa de destacar el meu gust per menjar olles i tarros, i la meva desgana en polles i carros. És curiós com faig rodar les idees pel cervell, tot sacsejant-lo i degradant-lo i convertint l'astronomia en el seu rutinari ofici; fent-ne un talentós òrgan capaç de fixar-se en un estel i observar-ne totes les seves inquietuds fins a oblidar-se'n de les pròpies. També el considero un introvertit, al qual la covardia el reté per sobre de qualsevol altra deficiència o qualitat en el seu defecte.

Intento esbrinar què s'amaga rere una realitat sentimental tan aïllada com aquesta i encongint-me sota el teixit de la por d'imaginar que qualsevol nit pot sortir el Sol o qualsevol dia pot cesar de brillar per sempre.

¿Qué mierda es lo correcto?

Tienen ciertamente una debilidad. Tal vez una entre tantas, pero es curioso que sea tan intencionadamente repetiviva. Están cegados por lo normal, lo adecuado, lo corriente, lo cotidiano, lo habitual... Hay tantos sinónimos que describen aquéllo que daña su visión que les he nombrado sólo unos cuantos. Tengo verdaderas dudas sobre el causante de su enfermedad. Me siento incapaz de comprender su punto de vista, y me temo que aún consiguiendo la diplomatura en medicina me sería seriamente dificultoso llegar a entenderlo.

¿Qué mierda es lo correcto?. Me pregunto quién coño ha impuesto que hablar bien, vestirse con camiseta y pantalón, priorizar aquéllo que bueno se considere, ponerse cachondx con el sexo opuesto, no meterse en tramas políticas y cerrar la boca, ir con gente de sobresalientes y no romper nunca un plato es lo que verdaderamente se debe esperar de cualquier hijx. ¿Por qué coños eso, y no lo contrario?. ¿Qué razón es la que les conduce a pensar que hacer lo distinto es peligroso, extremista o radical? Pues de la variedad nace lo bonito, de aquéllo coloreado proviene la alegría y desentona en un campo grisáceo. ¿No ven? Entrometer una metáfora ahí tal vez quede feo a sus ojos (y a los de cualquiera), pero queda personal, complementario y quizás original.

¿Qué pretenden?. Quieren que me comporte como una simple moribunda, que me conforme con la mierda que tragamos a diario y me engorde de tanto zampar ideas reprimidas, por no decir lo que se piensa y callar lo que debe salir. Darían lo que fuera para que retomara aquel antiguo sendero por el que me paseaba con algunos años menos ausente a lo que realmente era la vida.

Es realmente repugnante tener esa sensación de que alguien me quiera ver MUERTA.

Díganme rebelde, macarra, maleante, sinvergüenza, mal.edukada y estrambótica. Créanme, alcanzo el orgasmo al oir tantas palabras desdeñosas, crueles y truculentas, saliendo de tráqueas conformistas, rancias y carrinclonas.

A decir verdad, lo normal es necesario: es aquéllo que te hace ver que aún tienes algo de personalidad en una sociedad absolutamente impersonal y ortodoxa.


mal.educa't-

Empeñadxs en vivir pero sin vida

Muertxs vivientes deambulan por las calles de esta fúnebre ciudad, con bolsas mayores que ellxs. Parece que esos embalajes tiren de sus manos, en vez de que el ser animado sea capaz de manipularlas. Y ellxs empeñadxs en vivir, pero sin vida.

Mal.educa't-

No són només les bombes nuclears les altament perilloses

Ens fan creure que tot i estar passant èpoques de retallada econòmica, el sistema establert és el que funciona, el més viable i eficient, en tots els sentits. El que probablement no sigui possible és empassar-se aquesta farsa.

Avui és una data molt senyalada. Avui és Nadal, i és un clar exemple de les hipòcrites absurditats verinoses amb les que s'articula el capitalisme.

"Comprin, comprin i que la roda no deixi de giravoltar; comprin insensatament, desmesurdament, sense pensar-s'ho, perquè és Nadal, i és el que toca."

 

Això és el que s'ha de fer, i ja està. 

Ens hem parat mai a pensar què hi ha rere el consum nadalenc? En poques paraules, hi ha destrucció, explotació, contaminació, falsetat, persuasió, brossa, globalització, imperialisme, residus, abús, malbaratament i oblit, sobretot molt d'oblit. Doncs deixem en un calaix aquells que cerquen  molles de pa al desert independentment d'ésser a 25 de desembre.

El capitalisme es troba encobert de llumetes i felicitat i amaga les seves armes de destrucció massiva. No són només les bombes nuclears les altament perilloses malgrat ésser tan temudes i esdevenir el joc amenaçant de molts governs.

 

Mal.eduka't-

[F€liç Con$um] 

(-1)

Hola senyor blog.

Després d'haver-lo abandonat des de la seva primera concepció i posterior formació, i de que només es pogués nodrir d'un simple i reflexiu pròleg, retorno als móns literaris per obligar-me a pensar en tot allò que no he pensat quan he pensat que no pensava.

I curiosa data, avui. Però cap canvi s'hi destaca entre els nombres 16 i 17, més que que el segon està dins dels nombres primers i que el primer, a diferència del segon, és parell.  El mateix passa amb l'edat, que és només un paràmetre, un índex de mesura i una dada que apareix a les taules del creixement demogràfic de les localitats. D'aquesta manera, el pas dels 16 als 17 anys tampoc suposa cap transició rellevant.

I doncs, res,

Entro en els disset, tampoc puc retrocedir.

I tinc els 365 dies d'ara en endavant plens de propòsits.

(Una pila d'aquells que mai s'acompleixen, i una altra d'aquells que dones per fets).

Au revoir.

-Només tractava de dissimular el que pesaven ja els 16-

Mal.educa't-

Pròleg

Estem adormits. Ensabonats en el tarannà diari, no percebem ni la més mínima noció de vida. Ens desconeixem. Som individus automatitzats amb mecanismes biològics que, si bé no ens fallen, operen en funció i a voluntat de la realitat externa.

Quatre línies basten per a resumir la jornada d’extermini personal, del camí de la consciència a la ignorància. Ens llevem amb el temps just expressament per perdre l’autobús de les set i quaranta-dos minuts del matí i començar el dia amb el peu esquerre. El Sol ens acompanya en cas que els núvols no li hagin privat la llibertat de fer-se notar, mentre que ens passem durant unes quantes hores al treball, entre urgències i trucades, informes i equacions, clients i clientes o ciment i guix. Arriba el vespre i, si disposem d’un horari laboral diürn, tornem cap a casa.

Des de sempre hem volgut independitzar-nos. Ara que ja vivim sols, veiem la llar com l’únic racó on eximir-nos, on evocar el que pensem, on desprendre’ns d’allò que ens fa nosa... Literatura, escriptura, lectura, cultura. Què podem ser més que això? Més que aquest únic moment en que podem ser veritablement lliures, dirigint nosaltres mateixos/es les nostres pròpies pel·lícules, experimentant i creant nous móns paral·lels que ens allunyin de la misèria de la quotidianitat?

[Escapem de la monotonia]

Mentre ens venem intrínsecament a la rutina de la vida proletària, oblidem certs assumptes que ens incumbeixen de forma total. Som ignorants, i és trist. Més és ser-ho d’un mateix. És per aquesta mateixa raó que no hem de sucumbir i deixar anar tot moment de reflexió personal del que disposem. S’ha de meditar, s’ha de pensar què fem i per què ho fem i, sobretot, s’ha de tenir la consciència ben desperta per afrontar noves decisions, crear iniciatives, adoptar alternatives i alliberar-nos d’aquesta realitat social que cada dia ofega més i enterra els valors morals, els principis humans més bàsics que hom ha de sentir per poder dir que és viu.

D  E  S  P  E  R  T  ( E  M )

Mal.educa't-