Pròleg

Estem adormits. Ensabonats en el tarannà diari, no percebem ni la més mínima noció de vida. Ens desconeixem. Som individus automatitzats amb mecanismes biològics que, si bé no ens fallen, operen en funció i a voluntat de la realitat externa.

Quatre línies basten per a resumir la jornada d’extermini personal, del camí de la consciència a la ignorància. Ens llevem amb el temps just expressament per perdre l’autobús de les set i quaranta-dos minuts del matí i començar el dia amb el peu esquerre. El Sol ens acompanya en cas que els núvols no li hagin privat la llibertat de fer-se notar, mentre que ens passem durant unes quantes hores al treball, entre urgències i trucades, informes i equacions, clients i clientes o ciment i guix. Arriba el vespre i, si disposem d’un horari laboral diürn, tornem cap a casa.

Des de sempre hem volgut independitzar-nos. Ara que ja vivim sols, veiem la llar com l’únic racó on eximir-nos, on evocar el que pensem, on desprendre’ns d’allò que ens fa nosa... Literatura, escriptura, lectura, cultura. Què podem ser més que això? Més que aquest únic moment en que podem ser veritablement lliures, dirigint nosaltres mateixos/es les nostres pròpies pel·lícules, experimentant i creant nous móns paral·lels que ens allunyin de la misèria de la quotidianitat?

[Escapem de la monotonia]

Mentre ens venem intrínsecament a la rutina de la vida proletària, oblidem certs assumptes que ens incumbeixen de forma total. Som ignorants, i és trist. Més és ser-ho d’un mateix. És per aquesta mateixa raó que no hem de sucumbir i deixar anar tot moment de reflexió personal del que disposem. S’ha de meditar, s’ha de pensar què fem i per què ho fem i, sobretot, s’ha de tenir la consciència ben desperta per afrontar noves decisions, crear iniciatives, adoptar alternatives i alliberar-nos d’aquesta realitat social que cada dia ofega més i enterra els valors morals, els principis humans més bàsics que hom ha de sentir per poder dir que és viu.

D  E  S  P  E  R  T  ( E  M )

Mal.educa't-