Recapitular

Qui pogués visualitzar les meves entranyes i receptar-me un pla de rescat, una cuirassa pel cor i unes tenalles per fixar els calaixos de la memòria, que estan massa plens i surten de guia, que grinyolen a la recerca d'un lubricant per encaixar i refermar-se.

El desgast és evident, palpable. Les friccions són constants, les forces decauen i les ganes amainen. Ja no som res, ara som tot enderrocs. Però mentiria si afirmés que ja no es reprodueixen lluites cos a cos, tràgiques batalles quotidianes, entre sístole i diàstole.

Em maltracta el teu tacte.
Em confonen els fonemes que de vegades ens dediquem.
Em mossega aquella tendresa del passat.
Em fragmenta en petits còdols que desfem cites a desgana.

Jo he d'assumir, tu has d'entendre. I no ens esforcem.

Ens esforcem en atenuar el lligam, perdem el nord quan es tracta de destrossar-nos, ens capfiquem en oblidar; en oblidar-nos.

Adopto textos antics que fan referència a desitjos que ara queden lluny o fan nosa. Adopto i adapto. Però el teu amoristad* és màgia sense precedents, i perdo el sentit. Tant i de tal manera que oblido el mal que em fas.

Expressada i viscuda a etapes fitades, a tempos més que accelerats, en un temps que no ens ha deixat ser, o no hem volgut ser, fruit de la confusió o de la confessió.

Fer i deixar fer.
Quants entrebancs més ha de tenir la nostra relació?


(En realitat, ara mateix t'enviava a la merda. Com et passes, i com peses.)



*No sabia en quin gènere presentar el neologisme. Bé, per part meva no ho dubtava.