Període hivernal del viure

5 hores. Després de 5 putes hores d'examen s'ha acabat. Després d'un intens espai de temps en què hem vomitat fórmules d'optimització, n'hi ha hagut prou.

N'hi ha hagut prou amb tancar el xiringuito del búnker que és la Universitat i plegar cap a casa, on tot és molt més productiu i òptim. On es pot idear i lliure-pensar i on, a partir de demà, els dies seran més intensos.

Comença l'etapa de vida d'hivern, l'època ineludible per a dogmatitzats estudiants del segle XXI. La temporada en què podem percebre una mica més la sensació animal.

A partir de demà, res pesarà més que jo mateixa. Res, I a viure, que és l'únic que veritablement tenim!

No ho sé,
m'atrotines el sentit i després me'l fas bategar.

Quina paradoxa més humana.

Més enllà de la quotidianitat

Entres
en qüestions existencials per,
no dir que, no te'n surts.

Per què hi entres, doncs?
Busques el més enllà i,
les respostes precipiten,
alleugereixen,
freguen suaument
les cavernes tenebroses
del pensament que,
de tant humà, vol
accedir a dimensions humanament
desconegudes.

La vida,
plenament viscuda,
essencialment reconeguda,
brutalment pròpia,
en tots i cadascun dels sentits,
és la resposta
que satisfà, i ens allibera
de cometre l'etern,
indesitjable error,
de deixar-la succeir sense,
ni tan sols,
tastar-la.

Fugint de criteris d'utilitat,
alberguem-nos en l'ara i aquí
i fent i desfent sempre,
foragitant pors i inseguretats,
confiant en la nostra pell i
tot deixant fer al pròxim,
desgranem el concepte,
perseguim l'infinit
i trobem-nos, tot
reomplint-nos.

Al capdavall, ser de nosaltres -i dels altres- és el que ens fa esdevenir tal i com som.

La lluna és un òrgan sensorial

M'agrades. Quan rius,
quan rius i arqueges la lluna.
Quan fas de l'instant,
instintívament,
instruccions d'instàncies insegures,
quan generes explosions emotives,
emocionals, com les parpelles.
Belles. Pestanyes, lleganyes.
Ulls orientals, ulls axinats, ulls axafats. 
Tot descobrint(-nos).
Quan rius, m'agrades.

Recapitular

Qui pogués visualitzar les meves entranyes i receptar-me un pla de rescat, una cuirassa pel cor i unes tenalles per fixar els calaixos de la memòria, que estan massa plens i surten de guia, que grinyolen a la recerca d'un lubricant per encaixar i refermar-se.

El desgast és evident, palpable. Les friccions són constants, les forces decauen i les ganes amainen. Ja no som res, ara som tot enderrocs. Però mentiria si afirmés que ja no es reprodueixen lluites cos a cos, tràgiques batalles quotidianes, entre sístole i diàstole.

Em maltracta el teu tacte.
Em confonen els fonemes que de vegades ens dediquem.
Em mossega aquella tendresa del passat.
Em fragmenta en petits còdols que desfem cites a desgana.

Jo he d'assumir, tu has d'entendre. I no ens esforcem.

Ens esforcem en atenuar el lligam, perdem el nord quan es tracta de destrossar-nos, ens capfiquem en oblidar; en oblidar-nos.

Adopto textos antics que fan referència a desitjos que ara queden lluny o fan nosa. Adopto i adapto. Però el teu amoristad* és màgia sense precedents, i perdo el sentit. Tant i de tal manera que oblido el mal que em fas.

Expressada i viscuda a etapes fitades, a tempos més que accelerats, en un temps que no ens ha deixat ser, o no hem volgut ser, fruit de la confusió o de la confessió.

Fer i deixar fer.
Quants entrebancs més ha de tenir la nostra relació?


(En realitat, ara mateix t'enviava a la merda. Com et passes, i com peses.)



*No sabia en quin gènere presentar el neologisme. Bé, per part meva no ho dubtava.

Estèrils, egoïstes, alienats, indiferents

La gent no té cor, no té sentiments; no té amor. Tot el que tenen és estèril, és en va, no té essència, només és matèria invisible, insípida, incolora, giravoltant l'atmosfera. La gravetat els fa seus i ni se n'adonen. Ni se n'assabenten que la pròpia naturalesa els empresona de per vida. Ni tenen la més remota idea, el més íntim pensament que d'un cop de vent poden elevar-se i aèriament desplegar-se per dins. Deixar anar el pensament, aprofundir sobre els seus orígens, conèixer-se, donar-se a conèixer o donar-se de la mà d'una noia que plora asseguda en un banc. La gent no té vida; no saben ni el que és. Té egoïsme i indiferència. Egoïsme alienant.

Reflexions sobre la Independència

M'agradaria fer una reflexió referent a totes aquestes que us mostreu tan apàtrides, antinacionalistes o insubmisses culturalment.

Quan el català es troba penjant d'un fil per la legislació espanyola, com reaccioneu? Quan al País Valencià prohibeixen l'emissió de TV3 i Maó passa a ser Mahón? Quan l'espoli fiscal és evident, com us sentiu? Quan formem part d'un Estat que engendra un odi envers el

 nord-est de la península, què en penseu? Quan la cultura que s'ha arrelat a aquesta terra ha sobreviscut recentment a una Dictadura feixista, a una persecució durant segles, a un menyspreu pel centralisme existent, i ha reflotat clandestinament des de la penombra. Què n'opineu?
Realment teniu tant poc a veure amb tot això? Quan un nacionalisme unitari, com és l'espanyol, tracta d'ignorar el desig de pobles d'autogestionar-se i autoorganitzar-se, ens hem de mostrar d'esquenes a una lluita per la pròpia llibertat de decisió? No podem pensar que el canvi social arribarà abans de la mà d'un territori petit que no del govern d'un Estat presó de pobles?

No parlo de 'Tot per la Pàtria', parlo de canvi social, de justícia, d'autogestió, d'autodeterminació, de cultura de base, de lluita popular i d'ofegar Estats que orgànicament són de per sí opressors, homogenis, centralistes i que perllonguen l'existència de classes socials. No crec que la independència hagi de ser només de l'Estat espanyol. També és independència parlar de ser insubmissos als mercats financers, a la Merkel i a tota la pantomima que ens sotmet al jou dels diners.

Parla qui fa anys havia arrencat algun cartell de "independència i socialisme", per trobar-ho massa tòpic i un poc soviètic. Però si alguna cosa considero que és necessària és la reflexió, i la reflexió a temps.

Salut i bona Diada a totes! Visca la Terra i mori l'Estat.

EGOÏSTES

EGOÏSTES, SENSE MÉS.

No teniu altre nom. Totes aquelles que aneu a classe, totes aquelles que feu possible que s'avanci temari, totes aquelles que permeteu que el professorat no canviï un examen, totes aquelles que doneu l'esquena a una vaga convocada per estudiants com vosaltres, totes aquelles que passeu de l'assemblea de la universitat perquè vosaltres només aneu allà a estudiar, totes aquelles que aprofiteu per anar a la platja, totes aquelles que no sentiu vergonya en passar entre els piquets informatius, totes aquelles que intenteu justificar l’esquirolisme dient que teniu pràctiques inajornables sense provar de mediar en bloc amb el professorat, totes aquelles que no us solidaritzeu amb els i les companyes per la greu situació social en la que ens trobem, totes aquelles que malgrat haver escoltat les raons per a la convocatòria, no esteu amb les altres, totes aquelles que no aneu a la manifestació i aprofiteu per avançar feina.

No teniu excusa, no en teniu. El vostre nom és egoïsta i prou.

Ara direu que també teniu dret a no fer vaga i que ho hem de respectar. I jo us responc que d'aquí poc serà l'únic dret que us quedarà. Que si ens sumem a la convocatòria és per una responsabilitat compartida i és la de defensar allò en el que creiem. Evitar més queixalades als nostres drets. Als nostres, als vostres, als dels i de les estudiants. I que el que hem de respectar és a aquella qui surt al carrer i mostra el seu rebuig a aquestes polítiques excloents i criminals, no només per a ella mateixa sinó per a totes. I que hem d'escombrar l'egoïsme de les aules, ja que no oblidem que la societat que ens educa és qui ens converteix en éssers competitius i egocèntrics. I no ho hem de respectar, perquè per la satisfacció individual de totes vosaltres, regnarà la misèria col·lectiva.

Si totes buidéssim les aules i sortíssim al carrer, ningú hauria de patir per perdre classe, només tindríem el neguit de voler cridar amb ràbia, amb excessiva ràbia, per no perdre més del que ja ens han tret els i les que mouen els fils.

17N-29F-3M

Relámpagos acechan mi sien y yo necesito olvidarme de todo. Hacer borrón y cuenta nueva, cubrir de tupido velo, agitar las alas y ver de nuevo un horizonte cargado de motivos por los que concavizar la boca, por los que seguir burlándome de la rutina y hacer del monótono tic-tac de la minutera una sinfonía de música clásica, una melodía sin jerarquía alguna pero de perfecta armonía, una infinitésima anarquía, una independencia del tiempo. Qué absurdo esto último.

No comprendo.

No entiendo,

En absoluto, no.

¿Por qué a los transeúntes

No les cuelga

con finos hilos

La puta luna menguante

Delicadamente cubierta

de seda turquesa

por sonrisa?

Si lo tienen todo

Si son mucho

Si poseen aún más.

Tal vez no tengan tanto

Quizás sean poco

¿Podría ser

Que no es cierto

Eso de que viven?

¿Sería cierto

Decir que

Simplemente existen?

¿Por qué

No se burlan de

Sus monótonas muecas de

Sus constantes acciones de

Sus cíclicas vidas de

Mierda?

El miedo es la alambrada más frustrante que existe. La opresión más profunda, el bozal más abstracto, el muro invisible más impenetrable y la duda kafkiana eterna.

Vivir con miedo es ceder la vida a un escondite oscuro, tenebroso y claustrofóbico. Aislarse de la libertad, privarse de ella, obstruir el manubrio de la puerta dentro de la habitación de Satán. Estar condenado a morder la lengua, a presionar dientes y a reprimir ideas. Fingir constantemente a modo conformista, pudrir tus entrañas y donar tu mente a los golpes de la realidad y de la no-realidad. Huir de la primera... Y de la segunda también. Confundirlo todo, todo, y nada y todo y todo y nada a la vez. No creer en ti mismx ni poderte reinventar. Por culpa de esa mierda de escudo protector que no te deja aprovechar nada. Que te obliga a rechazarlo todo, que te convierte en un ser absolutamente cobarde, necio y versátil, que te intoxica de sus premisas de lógica racional, inercial y asquerosa de mierda. Ver las cosas pasar, y la naturaleza tornar sus colores, y la primavera y el verano encadenado con el otoño y otra vez el invierno. El duro y frío invierno, que congela lo sentido y por sentir aún más, que prolonga todo por más tiempo mientras el miedo no sea vencido, que frivoliza hasta la pérdida de sentido cualquier situación que se venga encima. Y ahí está, el puto miedo que convierte todo en escarpado y abrupto y quejumbroso y bipolar. Vivir junto a él es palpar la muerte en plena existencia, permanecer detrás de la capa intangible, que se burla de la vista y del oído, de los sentidos y hasta de la locura humana.

Constantment en utopia

(2009)
Crec que puc constatar que és difícil espantar els somnis llunyans, aquests que amoïnen, ataquen, però que dediquen tot el seu cos a il·lusionar-te.

"Una altra mirada a l'educació" - Jordi Mateu

Vinc d'una xerrada d'en Jordi Mateu sobre formes alternatives d'educar i em disposo a fer una reflexió personal sobre el tema. 

Han estat dues hores intenses, intentant comprendre què s'amaga rere una visió diferent, una manera distinta d'educar que s'allunya de la convencionalitat de la institució escolar actual i la que sempre ha existit.

L'escola esdevé un òrgan basat en la cultura de l'obediència, de l'escoltar el dictat, creure'l, empapar-se el cervell d'idees externes a la pròpia persona i vomitar-les després el dia de l'examen. En l'avaluació, l'alumne és jutjat. És un control que decideix sobre la capacitat de la persona per avançar matèria i la submergeix en un ambient de tensió, de nervis, d'inseguretat, de por i de competitivitat.

Només tenint en compte aquest primer punt podem veure com el sistema d'aprenentatge actual no estimula l'alumne a buscar per si mateixa, a portar el seu ego al més enllà i topar-se amb els obstacles del camí, a regirar allò que l'envolta intentant trobar nous objectes, a escapar-se de la norma, a creuar-se amb nous camins pel seu propi peu o, en definitiva, a experimentar, a viure per aprendre i a treballar per viure.

A més a més, l'escola agrupa els i les alumnes per edats, una lògica irracional que no té cap relació amb el grau de desenvolupament de cada alumne, amb la intel·ligència de cada persona, amb la gestió de les emocions o amb la forma d'aprendre de cadascú. Es podria considerar un centre en el que no es busquen les habilitats personals de cada alumne sinó que la seva funció es basa en crear còpies a les quals s'infonen uns interessos estèrils per tal de servir a la societat en allò que sigui necessari. Així, cadascú se sent atret per uns estudis de forma totalment artificial i lluny d'allò que la persona necessita per assolir la felicitat i la veritable realització personal.

En la mateixa línia, l'infant creix amb un síndrome d'inferioritat respecte de l'adult perquè aquest s'hi imposa, i li fa creure que el petit és incapaç d'aprendre per si sol, que necessita una base, una guia i uns límits que ordenin com i per on s'ha de moure i fins a quin punt ho pot fer, i que tot això ho trobarà a través de la mà dels pares i a l'escola, tot asseient-se en un pupitre i parant l'orella a l'explicació monòtona i desmotivant del mestre.

No obstant, aquesta forma de desvirtuar l'energia dels nens i les nenes no és més que una arma per amainar el seu potencial creatiu i d'aprenentatge. Una nena de quatre anys, per exemple, té motivació per tot allò que l'envolta, rep estímuls amb tot allò que toca, olora, veu, sent i mira, li agrada jugar i imaginar-se historietes amb el que es creua. Per als adults, la petita està dins la bombolla de felicitat pròpia de la infantesa i de la innocència. I és cert. Però el que no veuen és que aquest experiment personal és infinitament enriquidor per a l'infant, que a través d'aquestes vivències se li desperten interessos. En paraules de Jordi Mateu, "l'¡nfant "vibra" amb una cosa o altra, amb la lingüística o amb la matemàtica" i això serà el que a la llarga el motivarà i l'interessarà per a iniciar-se en uns estudis vius i superiors, a mesura que vagi creixent intel·lectualment. Però no serà pel dictat del professor ni per la mà dura del pare ni pels consells de la mare. Serà per pròpia voluntat, i això serà realment aprendre. Això no vol dir que els pares i els educadors no hi posin cullerada en la formació de l'alumne. Són elements claus per a orientar-lo si cal i intervenir comunicativament amb l'infant si aquest experimenta accions mediocres o deixa de desenvolupar els valors bàsics humans. Tot i això, no portarà les rendes sinó que deixarà la persona que camini lliurement per graveta, fang i ciment i que a través dels diferents sòls per on es desplaci i amb aquell amb qui es relacioni, sigui educat.

L'educació alternativa es basa en la felicitat personal des de la infància. La no-dependència d'un ésser considerat superior per a experimentar i aprendre i en la superació i el canvi personal a través de les vivències i les experiències d'hom, fugint dels llibres de text i les obligacions de les escoles públiques i lliurant els infants a ambients relaxats, sales amb els equipaments adequats per a que cadascú desenvolupi les seves afeccions i lliures de la influència social, de la competència i de l'asfíxia i la pressió del sistema rutinari, empalagós i normatiu actual, que converteix en fracassos persones que podrien apropar-se a l'èxit tot educades d'una manera diferent.

L'energia no es crea ni es destrueix, es transforma

Sempre ha existit una mena de ràbia dispersa i extesa pels carrers de les poblacions, a les xerrades dels bars o als dinars familiars. Fa anys que molta gent s'ha adonat del funcionament de les coses, de les maldestres accions dels governs i del paper dels bancs en aquest capitalisme asfixiant. Sí, és cert. I també ho és que a vegades aquesta mena de fúria compartida que portàvem moltes al nostre interior precipitava en forma de moviments socials o emprenia organitzacions o fins i tot s'unia de cop i volta per a fotre uns quants crits a la Plaça Sant Jaume.

Però el 15M ha girat la truita. El 15M és la data que marca l'inici d'una nova era en la lluita per la justícia. La data en què la indignació va emergir-nos a totes de les artèries i, impulsada per la col·lectivitat, va transformar-se en acció. Però no en una acció puntual i -potser en part, si m'ho permeteu- inefectiva, -tot i que sortir al carrer quan toca ja tingui un mínim efecte inherent-, sinó en una mobilització amb cos que ha anat in crescendo, en la qual de mica en mica la unió ha anat fent la força. I com tota força té associada una energia. Hem passat de la reflexió personal i espontània, del cafè de la tarda amb el company de pis discutint sobre les retallades, de la lectura de la premsa en la qual la secció economia cada dia tenia un gruix més imponent, de la semi-passivitat en la què ens trobàvem, a la creació d'un -o molts- fòrums d'opinions on tothom hi està tenint cabuda, i no només tu i el veí, sinó tothom. Tothom perquè, al cap i a la fi, tot aquell qui s'apropa a algun dels molts punts neuràlgics del moviment 15M perceb una mica d'aquesta energia que s'ha desfermat. Tasta l'ambient polifacètic de les acampades, llegeix la creativitat i la imaginació amb què les Indignades expressen els seus motius i aprèn, en definitiva, para la seva atenció en frases o discursos que li fan veure nous horitzons, o potser vells que havia abandonat ja feia anys perquè ningú es dedicava a recrear-los d'una manera tan contundent i real com el moviment del 15M. És qüestió d'obrir la ment. Que totes en tenim, i ara és el moment de pensar i dir la nostra, perquè hi ha gent que ens escoltarà i gent amb actitud i ganes de construir alternatives, i potser no es quedi en una simple idea, com quan preníem la birra amb la col·lega i deliràvem imaginant maneres socials de funcionar totalment distintes.

Aquesta energia que s'ha gestat a les principals places dels pobles no morirà. Fem cas dels físics i els químics que diuen que l'energia ni es crea ni es destrueix. Es transforma. La situació actual ens va infondre la ràbia; la ràbia que després de les converses amb els amics a l'hora de dinar, ara s'ha transformat en acció. I l'acció ha estat, de moment, treure'ns a moltes del sofà i desenvolupar un projecte de conseqüències probablement enormes per a la humanitat. Molta gent ha deixat la letàrgia enrere, molts també han reprès la lluita que varen realitzar de joves, perquè ara es veuen capaços, ara sí, ara entre totes podem. Ara toca crear xarxes locals de debat, assemblees a cada localitat, unides. Unides amb pluralitat d'idees, amb ideologies diverses, però que comparteixen la fúria del 15M i el lema que deia alguna cosa així com que no som mercaderia en mans de polítics i banquers. S'ha d'aprofitar aquesta empenta. Perquè de l'empenta en podem treure molt benefici. Però no parlem econòmicament com els del poder, que és el que sempre cerquen, sinó cultural i socialment.

FOTEM PENA

En l'estricta comparació entre el nombre de persones que avui, Primer de Maig, dia de-la Treballador/a, s'ha mobilitzat per cridar en contra de les retallades socials, en un clima irritant d'incoherències polítiques i corrupcions financeres guiades pel capital, i la quantitat d'adeptes del Barça que dimarts vinent aniran a celebrar la victòria esperada de la fàbrica de fer diners blau-grana a la mítica Font de Canaletes, s'hi entreveu una diferència de gent abismal. Però clar:  "El Barça és el Barça, i la política... Això no és cosa meva, i no fa falta implicar-m'hi." PENA, fotem. FOTEM PENA.

Passàrem per tiranies, per traïcions. Víctimes del verticalisme, se’ns varen imposar jerarquies, vàrem estar al capdavall de l’estructura piramidal. Vàrem ser uns sense-sostre, sotmesos a l’oligarquia del moment. Vàrem sucumbir als crits autoritaris dels patrons, ens van tractar com a robots automatitzats molts segles abans del descobriment del corrent elèctric. Vàrem ser obligats a patir, ens varen dissenyar una funció i érem destinats a aquella. Rebutjats, marginats, menyspreats però necessitats.

Esclavitzats, vàrem aconseguir prendre timó i hissar les veles i vergonyosament, començàrem a obrir via en un mar de revoltes i de negres tempestes. Formàvem part d’un estrat dicotòmic social, dit molt a la lleugera. Rics i pobres. Nobles, burgesos i obrers. I molts no en teníem ni fava, perquè vivíem en una quotidianitat alienadora, la potent arma del sistema que s’estava generant.

I seguidament varem construir l’època de l’associacionisme, i fóra l’etapa de la cerca d’uns ideals que perviurien fins a l’actualitat. I ens organitzàrem i lluitàrem. Però a moltxs de nosaltrxs, la suor ens encegà els ulls i d’ençà fins ara no tothom ha provat d’obrir-los. La suor fruit dels nostres esforços, producte d’allò que sostenia una societat cada cop més decadent.

Més tard, qui veié la realitat, cridà i destrossà els timpans d’ignorants poderosos i governadors satisfets amb la seva posició regalada. Ens varen colpejar, ens varen reduir i ens varen fer callar. Ens havien orientat la vida, ens havien manipulat el camí, ens havien emmotllat en un carril que prenia la direcció dels interessos de les elits econòmiques del moment, però la coherència amb la raó i la cerca constant en un mateix varen aflorar en unes idees amb el fonament que mancava a la política del moment, a la política de sempre, del manar i callar.

D’altra banda, qui es mantingué en la penombra de les xemeneies de les mines degustà el silenci i s’omplí el cap de conformismes infundats.

I ara, en massa, seguint a la bèstia i sense cap sentit. El capital ja no és cosa exclusiva de rics. Ara molta gent vol enfilar-se a la balconada de la borsa i escalar posicions socials. Perquè és el que hem de fer: trepitjar a l’altre per arribar més lluny.

Marcats pel ritme de la feina i guiats pels diners que ingressem. Totalment fora de combat, dedicats al treball, però igualment simplificats a animals domesticats sense raó. 

AUTOCRÍTICA

Insegura de mi mateixa. Aquesta absència d'autoconfiança és bàsica per reafirmar-se en allò que es creu, i jo sóc molt incerta del que penso i sento. Sempre ho he sigut, però suposo que es manifesta més ara, just quan necessito saber quina mena d'explosiu tinc al cap. Preguntes que només puc respondre'm jo, teòricament, se'm plantegen totalment abruptes i em produeixen atzucacs constantment. A això s'hi ha de sumar la meva poca capacitat de síntesi i la simultània sensibilitat en la gravació mental de films de guió absolutament anàrquic, regides únicament pel seu propi peu i la seva interacció amb el meu parè. Tampoc deixa de destacar el meu gust per menjar olles i tarros, i la meva desgana en polles i carros. És curiós com faig rodar les idees pel cervell, tot sacsejant-lo i degradant-lo i convertint l'astronomia en el seu rutinari ofici; fent-ne un talentós òrgan capaç de fixar-se en un estel i observar-ne totes les seves inquietuds fins a oblidar-se'n de les pròpies. També el considero un introvertit, al qual la covardia el reté per sobre de qualsevol altra deficiència o qualitat en el seu defecte.

Intento esbrinar què s'amaga rere una realitat sentimental tan aïllada com aquesta i encongint-me sota el teixit de la por d'imaginar que qualsevol nit pot sortir el Sol o qualsevol dia pot cesar de brillar per sempre.

¿Qué mierda es lo correcto?

Tienen ciertamente una debilidad. Tal vez una entre tantas, pero es curioso que sea tan intencionadamente repetiviva. Están cegados por lo normal, lo adecuado, lo corriente, lo cotidiano, lo habitual... Hay tantos sinónimos que describen aquéllo que daña su visión que les he nombrado sólo unos cuantos. Tengo verdaderas dudas sobre el causante de su enfermedad. Me siento incapaz de comprender su punto de vista, y me temo que aún consiguiendo la diplomatura en medicina me sería seriamente dificultoso llegar a entenderlo.

¿Qué mierda es lo correcto?. Me pregunto quién coño ha impuesto que hablar bien, vestirse con camiseta y pantalón, priorizar aquéllo que bueno se considere, ponerse cachondx con el sexo opuesto, no meterse en tramas políticas y cerrar la boca, ir con gente de sobresalientes y no romper nunca un plato es lo que verdaderamente se debe esperar de cualquier hijx. ¿Por qué coños eso, y no lo contrario?. ¿Qué razón es la que les conduce a pensar que hacer lo distinto es peligroso, extremista o radical? Pues de la variedad nace lo bonito, de aquéllo coloreado proviene la alegría y desentona en un campo grisáceo. ¿No ven? Entrometer una metáfora ahí tal vez quede feo a sus ojos (y a los de cualquiera), pero queda personal, complementario y quizás original.

¿Qué pretenden?. Quieren que me comporte como una simple moribunda, que me conforme con la mierda que tragamos a diario y me engorde de tanto zampar ideas reprimidas, por no decir lo que se piensa y callar lo que debe salir. Darían lo que fuera para que retomara aquel antiguo sendero por el que me paseaba con algunos años menos ausente a lo que realmente era la vida.

Es realmente repugnante tener esa sensación de que alguien me quiera ver MUERTA.

Díganme rebelde, macarra, maleante, sinvergüenza, mal.edukada y estrambótica. Créanme, alcanzo el orgasmo al oir tantas palabras desdeñosas, crueles y truculentas, saliendo de tráqueas conformistas, rancias y carrinclonas.

A decir verdad, lo normal es necesario: es aquéllo que te hace ver que aún tienes algo de personalidad en una sociedad absolutamente impersonal y ortodoxa.


mal.educa't-

Empeñadxs en vivir pero sin vida

Muertxs vivientes deambulan por las calles de esta fúnebre ciudad, con bolsas mayores que ellxs. Parece que esos embalajes tiren de sus manos, en vez de que el ser animado sea capaz de manipularlas. Y ellxs empeñadxs en vivir, pero sin vida.

Mal.educa't-

No són només les bombes nuclears les altament perilloses

Ens fan creure que tot i estar passant èpoques de retallada econòmica, el sistema establert és el que funciona, el més viable i eficient, en tots els sentits. El que probablement no sigui possible és empassar-se aquesta farsa.

Avui és una data molt senyalada. Avui és Nadal, i és un clar exemple de les hipòcrites absurditats verinoses amb les que s'articula el capitalisme.

"Comprin, comprin i que la roda no deixi de giravoltar; comprin insensatament, desmesurdament, sense pensar-s'ho, perquè és Nadal, i és el que toca."

 

Això és el que s'ha de fer, i ja està. 

Ens hem parat mai a pensar què hi ha rere el consum nadalenc? En poques paraules, hi ha destrucció, explotació, contaminació, falsetat, persuasió, brossa, globalització, imperialisme, residus, abús, malbaratament i oblit, sobretot molt d'oblit. Doncs deixem en un calaix aquells que cerquen  molles de pa al desert independentment d'ésser a 25 de desembre.

El capitalisme es troba encobert de llumetes i felicitat i amaga les seves armes de destrucció massiva. No són només les bombes nuclears les altament perilloses malgrat ésser tan temudes i esdevenir el joc amenaçant de molts governs.

 

Mal.eduka't-

[F€liç Con$um] 

(-1)

Hola senyor blog.

Després d'haver-lo abandonat des de la seva primera concepció i posterior formació, i de que només es pogués nodrir d'un simple i reflexiu pròleg, retorno als móns literaris per obligar-me a pensar en tot allò que no he pensat quan he pensat que no pensava.

I curiosa data, avui. Però cap canvi s'hi destaca entre els nombres 16 i 17, més que que el segon està dins dels nombres primers i que el primer, a diferència del segon, és parell.  El mateix passa amb l'edat, que és només un paràmetre, un índex de mesura i una dada que apareix a les taules del creixement demogràfic de les localitats. D'aquesta manera, el pas dels 16 als 17 anys tampoc suposa cap transició rellevant.

I doncs, res,

Entro en els disset, tampoc puc retrocedir.

I tinc els 365 dies d'ara en endavant plens de propòsits.

(Una pila d'aquells que mai s'acompleixen, i una altra d'aquells que dones per fets).

Au revoir.

-Només tractava de dissimular el que pesaven ja els 16-

Mal.educa't-

Pròleg

Estem adormits. Ensabonats en el tarannà diari, no percebem ni la més mínima noció de vida. Ens desconeixem. Som individus automatitzats amb mecanismes biològics que, si bé no ens fallen, operen en funció i a voluntat de la realitat externa.

Quatre línies basten per a resumir la jornada d’extermini personal, del camí de la consciència a la ignorància. Ens llevem amb el temps just expressament per perdre l’autobús de les set i quaranta-dos minuts del matí i començar el dia amb el peu esquerre. El Sol ens acompanya en cas que els núvols no li hagin privat la llibertat de fer-se notar, mentre que ens passem durant unes quantes hores al treball, entre urgències i trucades, informes i equacions, clients i clientes o ciment i guix. Arriba el vespre i, si disposem d’un horari laboral diürn, tornem cap a casa.

Des de sempre hem volgut independitzar-nos. Ara que ja vivim sols, veiem la llar com l’únic racó on eximir-nos, on evocar el que pensem, on desprendre’ns d’allò que ens fa nosa... Literatura, escriptura, lectura, cultura. Què podem ser més que això? Més que aquest únic moment en que podem ser veritablement lliures, dirigint nosaltres mateixos/es les nostres pròpies pel·lícules, experimentant i creant nous móns paral·lels que ens allunyin de la misèria de la quotidianitat?

[Escapem de la monotonia]

Mentre ens venem intrínsecament a la rutina de la vida proletària, oblidem certs assumptes que ens incumbeixen de forma total. Som ignorants, i és trist. Més és ser-ho d’un mateix. És per aquesta mateixa raó que no hem de sucumbir i deixar anar tot moment de reflexió personal del que disposem. S’ha de meditar, s’ha de pensar què fem i per què ho fem i, sobretot, s’ha de tenir la consciència ben desperta per afrontar noves decisions, crear iniciatives, adoptar alternatives i alliberar-nos d’aquesta realitat social que cada dia ofega més i enterra els valors morals, els principis humans més bàsics que hom ha de sentir per poder dir que és viu.

D  E  S  P  E  R  T  ( E  M )

Mal.educa't-